Una història de Primera
Tot va succeir amb la naturalitat que ha acompanyat a un equip de gel, que s'ha sobreposat als mals moments i no li ha tremolat el pols a l'últim sprint del curs. El Molins de Rei CF ha complert cada final amb l'eficiència d'una màquina i amb el cor d'un grup de jugadors que han aconseguit fer història: la memòria dels més grans no arriba a donar detalls de l'any 1957, quan el primer equip del poble va aconseguir competir en Tercera Divisió Nacional. Ara li espera la Primera Catalana després d'obtenir en 2017 pujar a Segona. Cinc anys de constància, pàgines d'or a la història del club.
Encara que no es jugava res a la classificació, el Santfeliuenc B (2-1) va jugar un partit al límit, molt professional, que va exigir el millor dels de l'Eloy Martínez. Molta por a l'inici, respecte, pacte de no-agressió fins al minut 31, quan Carles Capella va caçar una pilota dintre de l'àrea, enganxada als peus la va conduir esquivant contraris i va rematar a gol amb l'esquerra. Una diana que s'ha vist tantes vegades al Raich, un déjà-vu en el partit més especial, en el moment del seu comiat. Exultació a una grada plena que animava gràcies als Molins Hools.
Però era impossible que el final fos plàcid. En un ràpid contraatac dels visitants, la pilota li va arribar a David Jiménez, que ja havia demostrat la seva qualitat, qui va ser empentat dintre de l'àrea per Mario Ramos. Penal. El mateix Jiménez no va encertar el llançament o, més ben dit, Arnau Montaño va fer una gran aturada, però el rebuig el va enviar Óscar Crespo a la xarxa davant la desesperació molinenca.
El Molins no acabava de ser fluid en el joc, mentre que el Santfeliuenc controlava més la pilota però sense massa profunditat. Així va ser un inici del segon temps que va viure un moment tant surrealista com màgic. Un defensor del Santfeliuenc es va equivocar al treure una falta a camp propi (es creia que era servei de porta i no fora de joc) i la passada al porter la va tallar el murri Josele, pitxitxi de la categoria, que va marcar el seu vintè gol (0,8 per partit). Alegria i després nervis.
Els canvis van refrescar l'atac molinenc, més pressionant sobre un Santfeliuenc que continuava collant i buscant l'empat. Osorio va estar a prop de fer el 3-1, però la tranquil·litat no arribava i sí el patiment. Per sort, el Molins va mostrar-se sencer, sense forats, i Montaña tampoc va haver d'intervindre. L'àrbitre va xiular el final i es va obrir el cava. Alegria, abraçades, petons i llàgrimes. Una història de Primera.
